El primer home

Par Albert Camus et Anna Casassas

«En resum, parlaré dels que estimava», va escriure Albert Camus en una nota sobre El primer home. Camus escriu la història de Jacques Cormery, un nen que va viure una vida molt semblant a la seva: una infància circumscrita per la pobresa, una àvia autoritària i la mort del pare, però redimida per la bellesa austera d'Algèria i l'afecció del nen a la seva mare. Entendrem les arrels de la personalitat de Camus, la seva sensibilitat, la gènesi del seu pensament i les raons del seu compromís.

Aquest escrit inacabat té un caràcter autobiogràfic que, segurament, hauria desaparegut en la versió final de la novel·la, però és precisament aquesta vessant la que avui li confereix valor i la fa única. Publicat trenta-cinc anys després del seu descobriment entre les restes de l'accident de cotxe que va matar Camus, El primer home és la brillant consumació de la vida i l'obra d'un dels intel·lectuals més importants del segle XX

• Langue: Français
• Éditeur: Rayo Verde Editorial
• Date de sortie: 19 avr. 2024
• ISBN: 9788419206466

Aperçu du livre

El primer home

Col·lecció Raigs Globulars (47)

R

El primer home

Albert Camus

Traduït per Anna Casassas

Logos de llegir en català i Raig Verd

Primera edició: febrer 2023

Títol original: Le premier homme

Copyright © Éditions Gallimard, 1995. All rights reserved

© Albert Camus, 1995

© de la traducció, Anna Casassas, 2023

© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2023

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Il·lustració de la coberta: Agustín Comotto

Maquetació (edició paper): Natàlia Báscones

Correcció: Álvaro Muñoz i Pepe Arabí

Producció editorial: Ivette Abulí i Mariló Àlvarez

Conversió a epub: Iglú ebooks

Publicat per Raig Verd Editorial

Mallorca, 221, sobreàtic, 08008 Barcelona

www.raigverdeditorial.cat

Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials

logo de facebook logo de twitter logo de instagram

ISBN: 978-84-19206-46-6

THEMA: FB, FQ, FC

La traducció d'aquest llibre es regeix pel contracte tipus proposat per ACE Traductores.

Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.

Llegir en català

L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.

Nota de l’edició francesa

Avui publiquem El primer home. És l’obra en què treballava Albert Camus quan va morir. El 4 de gener de 1960, el manuscrit era a la seva bossa. Consta de cent quaranta-quatre pàgines escrites a raig, de vegades sense punts ni comes, amb una escriptura ràpida, difícil de desxifrar, mai tornada a treballar.

Hem fixat el text a partir del manuscrit i d’una primera versió mecanografiada per Francine Camus. Per facilitar-ne la bona comprensió, hem restablert la puntuació. Els mots de lectura dubtosa estan entre claudàtors. Els mots o fragments de frase que no hem pogut desxifrar estan indicats per un espai en blanc entre claudàtors. Amb un asterisc com a crida (*1, *2, *3…) figuren, a peu de pàgina, les variants escrites a sobre; amb una lletra com a crida (a, b, c…), els afegits al marge; amb una xifra (1, 2, 3…), les notes de l’editora.

Publiquem com a annex els fulls (que hem numerat de I a V) que estaven inserits al manuscrit (full I abans del capítol 4, full II abans del capítol 6 bis), i els altres (III, IV i V) al final del manuscrit.

S’ha adjuntat, a continuació, la llibreta titulada «El primer home (Notes i plans)», una petita llibreta d’espiral de paper quadriculat que permet que el lector entrevegi el desenvolupament que l’autor volia donar a l’obra.

Després de llegir El primer home, s’entendrà que també hàgim inclòs com a annexos la carta que Albert Camus va enviar al seu mestre, Louis Germain, després de rebre el premi Nobel, i l’última carta que Louis Germain li va adreçar a ell.

Volem agrair a Odette Diagne Créach, Roger Grenier i Robert Gallimard l’ajuda que ens han ofert amb una amistat generosa i constant.

Catherine Camus

I

Recerca del pare

Intercessora: viuda Camus

A tu, que no podràs llegir aquest llibrea

Per damunt del carro, que circulava per un camí pedregós, grans núvols carregats corrien cap a l’est a l’horabaixa. Tres dies abans, s’havien congriat sobre l’Atlàntic, havien esperat el vent de ponent, aleshores s’havien posat en moviment, primer a poc a poc i cada cop més de pressa, havien sobrevolat les aigües fosforescents de la tardor, de dret cap al continent, s’havien esfilagarsatb a les crestes marroquines, havien reformat ramats als altiplans d’Algèria, i ara, a proximitat de la frontera tunisiana, intentaven arribar al mar Tirrè per perdre-s’hi. Després d’un recorregut de milers de quilòmetres per damunt d’aquesta mena d’illa immensa, defensada al nord pel mar movedís i al sud per les aigües petrificades de les sorres, passant per sobre d’aquest país sense nom just un pèl més de pressa que no hi havien passat, durant mil·lennis, els imperis i els pobles, se’ls esgotava l’embranzida i alguns ja es desfeien en gotes de pluja grosses i escasses que començaven a ressonar a la vela que cobria els quatre viatgers.

El carro grinyolava pel camí prou ben dibuixat però a penes afermat. De tant en tant, saltava una guspira sota la llanda ferrada o sota la peülla d’un cavall, i un còdol picava contra la fusta del carro o, al contrari, s’enfonsava amb un soroll sord a la terra flonja de la cuneta. Tot i així, els dos cavalls petits avançaven regularment, tot just ensopegant de tant en tant, amb el pit endavant per tirar el pes del carro carregat de mobles, repel·lint sense descans el camí enrere amb els seus dos trots desiguals. Un d’ells de vegades expulsava sorollosament l’aire pels narius i el trot se li desorganitzava. Aleshores l’àrab que els menava feia espetegar sobre el seu llom l’ample de les regnes gastades,*1 i l’animal reprenia coratjosament el ritme.

L’home que seia a la banqueta del davant al costat del cotxer, un francès d’uns trenta anys, mirava, amb cara impenetrable, les dues gropes que s’agitaven sota seu. Alt, rabassut, de cara llarga, amb el front ample i quadrat, la mandíbula enèrgica, els ulls clars, a pesar de l’estació que avançava duia una jaqueta de cotí amb tres botons, tancada al coll segons la moda de l’època, i una gorrac lleugera sobre els cabells curts.d Quan la pluja va començar a tamborinar sobre la vela que tenien al damunt, es va girar cap a l’interior del carruatge: «Aneu bé?», va cridar. En una altra banqueta, estreta entre la primera i un munt de vells baguls i mobles, una dona, vestida pobrament però embolicada amb un gran xal de llana gruixuda, li va somriure feblement. «Sí, sí», va dir amb un petit gest d’excusa. Un nen de quatre anys dormia contra ella. La dona tenia la cara suau i regular, els cabells de l’espanyola ben ondulats i negres, un nasset recte, una mirada marró bonica i càlida. Però aquella cara tenia alguna cosa colpidora. No era només una mena de màscara que el cansament o alguna cosa similar li escrivia provisionalment a les faccions, no, més aviat un aire d’absència i de dolça distracció, com porten perpètuament alguns innocents, però que aquí aflorava fugitivament sobre la bellesa de les faccions. A la bondat tan colpidora de la mirada de vegades s’hi barrejava també un esclat de temor irracional que s’apagava de seguida. Amb el palmell de la mà ja feta malbé per la feina i d’articulacions una mica nuoses, tustava amb cops lleugers l’esquena del marit: «Estem bé, estem bé», deia. I de seguida va deixar de somriure per mirar, de sota la vela estant, el camí, on ja començaven a brillar alguns bassals.

L’home es va girar cap a l’àrab plàcid sota el seu turbant de cordetes grogues, el cos eixamplat per uns grans pantalons de fons ample cenyits sota genoll.

—Falta gaire?

L’àrab va somriure sota el bigotàs blanc.

—Vuit quilòmetres i hi ets.

L’home es va girar, va mirar la seva dona sense somriure però atentament. Ella no havia apartat la mirada del camí.

—Passa’m les regnes —va dir l’home.

—Com vulguis —va dir l’àrab, que li va donar les regnes.

L’home el va encamellar mentre el vell àrab li passava per sota cap al lloc que acabava de deixar buit. Amb dos cops amb l’ample de les regnes, l’home va prendre possessió dels cavalls, que van redreçar el trot i tot d’una van tirar més recte.

—Coneixes bé els cavalls —va dir l’àrab.

La resposta va sorgir breu i sense cap somriure.

—Sí —va dir l’home.

La claror havia disminuït i tot d’una va ser de nit. L’àrab va despenjar el fanal quadrat del ganxo que tenia a l’esquerra, va rascar uns quants mistos ordinaris per encendre l’espelma que hi havia a dins. Tot seguit va tornar el fanal al seu lloc. Ara la pluja queia suaument i regularment. Brillava en la feble claror del fanal i, tot al voltant, poblava la foscor total d’un soroll lleuger. De tant en tant, el carro passava arran de mates espinoses; d’arbres curts, feblement il·luminats durant uns quants segons. Però, tret d’aquests moments, circulava per un espai buit que les tenebres feien encara més vast. Tan sols les olors d’herbes cremades o, de sobte, una olor forta de fems feien pensar que de vegades passaven per terres conreades. La dona va parlar darrere del conductor, que va retenir una mica els cavalls i es va tirar enrere.

—No hi ha ningú —va repetir la dona.

—Tens por?

—Què?

L’home va repetir la frase, però aquesta vegada cridant.

—No, no, amb tu no.

Però se la veia inquieta.

—Et fa mal —va dir l’home.

—Una mica.

Va esperonar els cavalls i l’única cosa que va tornar a omplir la nit va ser el soroll fort de les rodes esclafant els solcs i de les vuit peülles ferrades envestint el camí.

Era una nit de la tardor del 1913. Feia dues hores que els viatgers havien sortit de l’estació de Bona, on havien arribat des d’Alger després d’una nit i un dia de viatge sobre els bancs durs de tercera classe. A l’estació havien trobat el carro i l’àrab que els esperava per dur-los a la finca que l’home havia d’administrar, situada a prop d’un poblet, uns vint quilòmetres més cap a l’interior. Havien passat temps carregant els baguls i altres andròmines, i després el mal camí també els havia retardat. L’àrab, com si notés la inquietud del seu company, li va dir:

—No tingueu por. Aquí no hi ha bandits.

—A tot arreu n’hi ha —va dir l’home—. Però vaig ben equipat.

I es va tustar la butxaca estreta.

—Tens raó —va dir l’àrab—. Sempre hi ha bojos.

En aquell moment, la dona va cridar el seu marit.

—Henri, em fa mal —va dir.

L’home va renegar i va esperonar una mica més els cavalls.e

—Ja arribem —va dir.

Al cap d’un moment, va tornar a mirar la seva dona.

—Encara et fa mal?

Ella va somriure amb una estranya distracció i sense que semblés que patia.

—Sí, molt.

Ell la mirava amb la mateixa seriositat. I ella es va tornar a excusar.

—No és res. Deu ser el tren.

—Mira —va dir l’àrab—, el poble.

Efectivament, a l’esquerra del camí es veien, una mica més enllà, els llums de Solferino enterbolits per la pluja.

—Però tu agafa el camí de la dreta —va dir l’àrab.

L’home va dubtar, es va girar cap a la dona.

—Anem a casa o al poble? —va preguntar.

—Oh, val més a casa!

Una mica més enllà, el carro va tombar a la dreta cap a la casa desconeguda que els esperava.

—Un quilòmetre més —va dir l’àrab.

—Ja hi som —va dir l’home girant-se cap a la seva dona.

Ella estava plegada pel mig, amb la cara sobre els braços.

—Lucie —va dir l’home.

Ella no es movia. L’home la va tocar amb la mà. Plorava sense fer soroll. L’home la va cridar, separant les síl·labes i acompanyant les paraules amb gestos.

—Et ficaràs al llit. Jo aniré a buscar el metge.

—Sí. Ves a buscar el metge. Em penso que és això.

L’àrab els mirava amb cara de sorpresa.

—Ha de tenir un nen —va dir l’home—. Hi ha metge al poble?

—Sí. El puc anar a buscar jo, si vols.

—No, tu queda’t a casa. I vigiles. Jo aniré més de pressa. Té cotxe o un cavall?

—Té cotxe. —Aleshores l’àrab va dir a la dona: —Tindràs un nen. Que sigui maco.

La dona li va fer un somriure sense entendre’l.

—No hi sent —va dir l’home—. A casa, crida fort i fes gestos.

El carro tot d’una va córrer quasi sense fer soroll. El camí, que s’havia fet més estret, estava cobert de tuf. Passava arran de petits hangars coberts de teules darrere dels quals es veien les primeres rengleres de vinya. Una olor forta de most venia a trobar-los. Van passar de llarg dels grans edificis de teulats sobrealçats i les rodes van esclafar el conglomerat d’una mena de pati sense cap arbre. L’àrab, sense dir res, va agafar les regnes per estirar-les. Els cavalls es van aturar i un d’ells es va espolsar.f L’àrab va assenyalar una caseta emblanquinada amb calç. Una vinya enfiladissa encerclava la porteta baixa amb tot el volt emblavit per la sulfatació. L’home va saltar a terra i sota la pluja va córrer cap a la casa. Va obrir. La porta donava a una estança fosca que feia pudor de foc apagat. L’àrab, que venia darrere seu, va avançar decidit en la foscor cap a la llar i, rascant un tió, va anar a encendre un llum de petroli que penjava al centre de l’estança, sobre una taula rodona. L’home amb prou feines es va entretenir a reconèixer una cuina emblanquinada amb una aigüera de rajoles vermelles, un bufet vell i un calendari humit a la paret. Una escala coberta de les mateixes rajoles vermelles pujava al pis.

—Encén el foc —va dir, i va tornar cap al cotxe.

(Va agafar el nen?) La dona s’esperava sense dir res. La va agafar entre els braços per deixar-la a terra i, mantenint-la un moment abraçada, li va tirar el cap enrere.

—Pots caminar?

—Sí —va dir ella, i amb la mà nuosa li va acariciar el braç.

L’home la va dur cap a la casa.

—Espera —li va dir.

L’àrab ja havia encès el foc i l’alimentava amb sarments amb gestos precisos i hàbils. La dona s’havia quedat al costat de la taula, amb les mans sobre la panxa, i la claror del llum deixava veure les curtes onades de dolor que li travessaven el bell rostre tirat enrere. No semblava que s’adonés ni de la humitat ni de l’olor d’abandó i de misèria. L’home s’afanyava per les estances de dalt. Tot seguit va aparèixer a dalt de l’escala.

—No hi ha llar a la cambra?

—No —va dir l’àrab—. I a l’altra tampoc.

—Vine —va dir l’home.

L’àrab va pujar. De seguida se’l va veure tornar, d’esquena, portant un matalàs que l’home aguantava per l’altre cap. El van deixar a prop de la llar. L’home va arraconar la taula mentre l’àrab tornava a dalt i després en baixava amb un coixí i flassades.

—Ajeu-te aquí —va dir l’home a la seva dona, i la va acompanyar cap al matalàs.

Ella vacil·lava. Ara se sentia l’olor de crin humit del matalàs.

—No em puc despullar —va dir mirant al seu voltant amb temor, com si finalment veiés el lloc...

—Treu-te la roba de sota —va dir l’home. I va repetir:— Treu-te la roba de sota. —I després a l’àrab:— Gràcies. Desenganxa un cavall. El muntaré fins al poble.

L’àrab va somriure. La dona s’afanyava, d’esquena al seu marit, que també es va girar. Després es va ajeure i, tan bon punt va estar estirada i va haver-se tapat amb les flassades, va cridar un sol cop, un crit llarg, amb tota la boca, com si hagués volgut desfer-se de cop de tots els crits que el mal havia acumulat dins seu. L’home, dret al costat del matalàs, la va deixar cridar, i després, quan va haver callat, es va descobrir, va posar un genoll a terra i va fer un petó al front preciós, just sobre els ulls tancats. Es va tornar a cobrir i va sortir sota la pluja. El cavall des- enganxat ja giravoltava sobre ell mateix, amb les potes del davant plantades al conglomerat.

—Vaig a buscar una sella —va dir l’àrab.

—No, deixa-li les regnes. El muntaré així. Entra els baguls i les coses a la cuina. Tens dona?

—És morta. Era vella.

—Tens una filla?

—No, gràcies a Déu. Però tinc la dona del meu fill.

—Fes-la venir.

—Ara mateix. Ves tranquil.

L’home va mirar el vell àrab immòbil sota la pluja fina, que li somreia sota el bigoti moll. Ell no somreia, però el mirava amb els seus ulls clars i atents. Aleshores li va allargar la mà, que l’altre va agafar amb la punta dels dits, a l’estil àrab, i es va acostar a la boca. L’home es va girar fent cruixir el conglomerat, va anar cap al cavall, va pujar-hi a pèl i es va allunyar amb un trot pesant.

Quan va sortir de la finca, va agafar la direcció de la cruïlla des d’on havien vist per primer cop els llums del poble. Ara brillaven amb un esclat més viu, havia parat de ploure i el camí, a la dreta, que duia cap allà, es dibuixava ben recte a través de les vinyes, de les quals en algun punt es veien brillar els filferros. Més o menys a mig camí, el cavall va alentir tot sol i es va posar al pas. S’acostaven a una mena de cabana rectangular que tenia una part feta d’obra i la resta, més gran, feta de taulons, amb un gran rafal inclinat per sobre d’una mena de taulell que sortia enfora. Sobre una porta feta a la part d’obra hi deia: Cantina agrícola Mme Jacques. De sota la porta en sortia un xic de llum. L’home va aturar el cavall arran de la porta i, sense baixar-ne, va trucar. Immediatament una veu sonora i decidida va preguntar des de l’interior:

—Qui hi ha?

—Soc el nou administrador de la finca del Saint-Apôtre. La meva dona ha de parir. Necessito ajuda.

No es va sentir cap resposta. Al cap d’un moment, es van sentir lliscar forrellats, treure barres i arrossegar-les, i la porta es va entreobrir. Es podia veure el cap negre i arrissat d’una europea de galtes plenes i nas una mica aixafat sobre uns llavis molsuts.

—Em dic Henri Cormery. Podria anar amb la meva dona? Jo ara vaig a buscar el metge.

La dona el mirava fixament amb un ull acostumat a pesar els homes i l’adversitat. Ell li aguantava la mirada fermament, però sense afegir cap més explicació.

—Ara hi vaig. Afanyi’s —va dir.

Ell va donar les gràcies i va esperonar el cavall amb els talons. Poc després entrava al poble passant entremig d’una mena de muralles de terra seca. Un únic carrer, aparentment, s’obria davant seu, flanquejat de casetes de planta baixa, totes similars, i el va seguir fins a una placeta coberta de tuf on s’alçava, de manera inesperada, una glorieta per als músics d’estructura metàl·lica. La plaça, igual que el carrer, estava deserta. En Cormery ja anava cap a una de les cases quan el cavall va fer un salt de costat. Un àrab sorgit de l’ombra, vestit amb un barnús fosc i estripat, avançava cap a ell.

—La casa del metge —va preguntar immediatament Cormery.

L’altre va observar el cavaller.

—Vine —va dir després d’haver-lo examinat.

Van enfilar el carrer en sentit contrari. En una de les construccions, que era una planta baixa elevada a la qual s’accedia per una escala emblanquinada amb calç, hi deia: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Tenia al costat un jardinet envoltat de parets arrebossades, al fons del qual hi havia una casa que l’àrab va assenyalar.

—És allà —va dir.

Cormery va saltar del cavall i, amb un pas que no demostrava gens de cansament, va travessar el jardí, que només tenia, ben bé al mig, una palmera nana de palmes seques i tronc podrit. Va trucar a la porta. No va respondre ningú.g Es va girar. L’àrab esperava en silenci. L’home va tornar a trucar. Es va sentir un pas a l’altra banda, que es va aturar darrere de la porta. Però la porta no es va obrir. Cormery va trucar un altre cop.

—Busco el metge —va dir.

Immediatament es van sentir els forrellats i la porta es va obrir. Va aparèixer un home, de cara jove i rosada, però de cabells quasi blancs, alt i fort, amb polaines que li cenyien les cames i una mena de jaqueta de caçador.

—Caram, d’on surt vostè? —va dir amb un somriure—. No l’havia vist mai.

L’home es va explicar.

—Ah, sí, l’alcalde em va avisar. Però, renoi, quin poble que ha triat per venir a parir.

L’altre va dir que ho esperava per a més endavant i que es devia haver equivocat.

—Sí, són coses que poden passar a tothom. Vagi passant, ensello el Matador i el segueixo.

A mig camí de tornada, sota la pluja que queia novament, el metge, sobre un cavall gris clapejat, va atrapar en Cormery, que ara ja estava tot xop però continuava ben recte sobre el seu feixuc cavall de tir.

—Renoi quina arribada —va cridar el metge—. Però ja veurà que és un bon país, deixant de banda els mosquits i els bandits del poble.

Es mantenia a l’altura del seu company.

—En tot cas, pel que fa als mosquits pot estar tranquil fins a la primavera. Pel que fa als bandits...

Reia, però l’altre continuava avançant sense dir res. El metge el va mirar encuriosit.

—No pateixi —va dir—, tot anirà bé.

En Cormery va girar els ulls clars cap al metge, el va mirar tranquil·lament i va dir amb un punt de cordialitat:

—No tinc por. Estic acostumat als cops durs.

—És el seu primer?

—No, he deixat un nen de quatre anys a Alger, amb la sogra.¹

Arribaven a la cruïlla i van agafar el camí de la finca. Aviat el conglomerat va volar sota els peus dels cavalls. Quan els cavalls es van aturar i tot va tornar a estar en silenci, es va sentir un gran crit que venia de la casa. Els dos homes van descavalcar.

Una ombra els esperava, a recer de la vinya que regalimava aigua. Quan s’hi van acostar, van reconèixer el vell àrab amb un sac per caputxa.

—Hola, Kaddur —va dir el metge—. Com va això?

—No ho sé, no entro amb les dones —va dir el vell.

—Bon principi —va dir el metge—, sobretot quan les dones criden.

Però de dins ja no en venia cap crit. El metge va obrir la porta, en Cormery va entrar tot darrere.

Un gran foc de sarments cremava davant seu a la llar i il·luminava l’estança més que no pas el llum de petroli envoltat de coure i perles que penjava al mig del sostre. A la seva dreta, l’aigüera de sobte havia quedat plena de gerros metàl·lics i tovalloles. A l’esquerra, davant d’un petit bufet coix de fusta blanca, hi havia arraconada la taula del mig. Ara tenia al damunt una vella bossa de viatge, una capsa de barrets i altres paquets. Per tots els racons, vells pertrets, entre els quals una gran caixa de vímet, ocupaven l’estança i només deixaven un espai buit al centre, no gaire lluny del foc. En aquest espai, sobre el matalàs col·locat perpendicularment a la llar, jeia la dona, amb la cara una mica tirada enrere sobre un coixí sense coixinera i els cabells ara deixats anar. Les flassades ara només cobrien la meitat del matalàs. A l’esquerra del matalàs, la mestressa de la cantina, de genolls, tapava la part descoberta del matalàs. Retorçava, sobre una palangana, una tovallola de la qual degotava aigua vermellosa. A la dreta, asseguda amb les cames encreuades, una dona àrab, sense vel, aguantava entre les mans, en una actitud d’ofrena, una segona palangana esmaltada una mica escantonada plena d’aigua calenta fumejant. Les dues dones estaven una a cada cap d’un llençol plegat que passava per sota la malalta. Les ombres i les flames de la llar pujaven i baixaven per les parets de calç i els embalums que envaïen l’estança, i de més a prop envermellien les cares de les dues infermeres i el cos de la malalta, enfonsada sota les flassades.

Quan els dos homes van entrar, la dona àrab els va mirar ràpidament amb una rialleta i es va tombar cap al foc, mentre els seus braços prims i foscos continuaven oferint la palangana. La mestressa de la cantina els va mirar i va exclamar alegrement:

—Ja no el necessitem, doctor. Això ha anat sol.

Es va aixecar i els dos homes van veure, al costat de la malalta, una cosa informe i sangonosa animada d’una mena de moviment immòbil d’on sortia, ara, un soroll continu semblant a un grinyol subterrani gairebé imperceptible.h

—Tothom diu això. Espero que no hagi tocat el cordó —va dir el metge.

—No, bé li havia de deixar alguna cosa —va respondre la dona rient.

Es va aixecar i va deixar el lloc al metge, que va tornar a tapar el nadó als ulls d’en Cormery, que s’havia quedat a la porta i s’havia descobert. El metge es va ajupir, va obrir la bossa i a continuació va agafar la palangana de les mans de la dona àrab, que immediatament es va retirar fora del camp lluminós i es va refugiar